Riba-Roja del Túria

Camp de Túria

La història de Riba-roja igual que el seu nom està estretament lligada al riu Túria. La riquesa hídrica del seu territori ha possibilitat l’assentament d’un ampli cresol de cultures al llarg del temps.

L’existència comprovada en el terme municipal de restes d’assentaments ibers, de “viles” rústiques romanes i d’importants restes de diversos aqüeductes, reforcen la hipòtesi que en esta zona no existien nuclis importants de població, sinó assentaments disseminats dedicats al vi, oli i gra, productes que en època romana eren embarcats en gran manera amb destinació a la capital de l’Imperi. Així doncs l’assentament urbà de la Riparubea romana (Ribera Roja), tindria un marcat caràcter militar, estratègic i de control sobre els guals del riu Túria en el lloc i un amplíssim territori regat i cultivat. Durant el Baix Imperi i la transició bizantina-visigòtica, anterior a la islamització, perduraria la mateixa ordenació del territori creada pels romans.

En 1970 es va produir la troballa de Plà de Nadal, considerat per nombrosos autors com “la peça arquitectònica més important de la Península ibèrica en el transite del s.VII al VIII” i que corrobora la continuïtat dels assentaments anteriors que s’anirien convertint en un poblament rural compost exclusivament per població musulmana.

A finals de 1238 Riba-roja s’havia rendit a Jaume I i el monarca aragonés va donar el seu castre i vila al bisbe de Saragossa, encara que va acabar utilitzant les seues rendes ell mateix per a entregarse-les posteriorment al seu fill Pedro Fernández de Azagra, que designaria els seus reprentantes, agents militars i fiscals i utilitzaria les rendes en el finançament de la campanya per la conquista de Múrcia.

Les revoltes dels unionistes valencians en 1348 van posar en dubte la capacitat defensiva del recinte murallat, que rendit, va ser esmotxat per orde real i no serà fins a un segle després quan es consolide la nova trama urbana, passant el recinte murallat original a ser castell-palau i residència del senyor, quedant els musulmans relegats al recinte emmurallat de l’albacar superior, amb gran quantitat de vivendes-cova al seu voltant, assentat-se les escasses famílies de cristians, detenidores dels establiments del senyor en el xicotet recinte format al voltant de l’actual carrer Carnisseria, entre el mur nord de l’albacar i el precipici sobre el riu.

En uns anys la població mudèjar va haver de prevaldre, fins al punt que, en 1535, difunt l’administrador, els seus comptes van haver de ser traduïdes del “morisch al valencià” segons escibía en la seua correspondència la comtessa de Palamós, valenciana de naixement, que va haver de revisar els comptes per encàrrec de la baronessa de Riba-roja, la seua filla, dama de l’emperadriu en la cort castellana. Esta harmoniosa convivència entre musulmans i cristians deixaria de ser-ho i la ruptura d’ambdós societats culminaró amb l’expulsió dels moriscos en 1609.